Conference Agenda

Al segle XX hi ha la represa de comunitats jueves a Catalunya i cal preguntarse sobre la seva idea d’arxiu, els seus usos i les pràctiques. Veure el seu context històric i la seva relació amb l’Holocaust i la diàspora. Explicar el paper que juga tant en la gestió de la comunitat com en la consciència de preservar-lo com a element d’identitat. I explicar la no institucionalització de l’arxiu dels jueus catalans conseqüència de la invisibilització de les comunitats dins la societat catalana actual

Catalunya ha estat històricament un territori amb presència jueva, especialment a l’època medieval, amb comunitats extenses, influents i repartides pel territori català. Aquesta presència s’estroncà amb els pogroms del segle XIV i l’expulsió dels Reis Catòlics el 1492. La represa en la presència estable de comunitats jueves a Catalunya no es produeix fins al segle XX, amb la creació de la primera Comunitat Israelita de Barcelona el 1918, la primera a Espanya després de l’expulsió del segle XV. Al llarg del segle XX s’han constituït altres comunitats amb l’arribada d’immigrants sefardites als anys de la Primera Guerra Mundial, d’asquenasites fugint de l’Europa Central als anys trenta, de jueus provinents del nord d’Àfrica amb les independències dels anys cinquanta i seixanta i amb aquells que van marxar de les dictadures llatinoamericanes als anys setanta i vuitanta. Aquesta diversitat de procedències ha conformat vàries comunitats amb diferències religioses i amb característiques identitàries diferents.

Amb aquesta evolució històrica de la minoria jueva a la Catalunya contemporània cal preguntar-se sobre la seva consciència i idea d’arxiu, els usos i les seves pràctiques. Veure la seva relació amb els processos arxivístics del judaisme que s’han viscut al segle XX a Europa i a Amèrica, molt determinats per l’Holocaust, la desaparició física, la diàspora i l’emigració a Israel. I alhora situar l’arxiu dels jueus catalans dins el seu context històric, com per exemple el seu ús com a artefacte d’espoli i com a element de repressió i persecució durant la Guerra Civil, amb la creació de l’anomenat Archivo Judaico pels serveis d’informació franquistes.

D’altra banda, i des de la perspectiva de l’arxiu comunitari, veure el paper actual que juga l’arxiu dels jueus catalans, tant pel que fa a la vinculació amb la gestió ordinària de la comunitat, com al seu tractament i a la consciència, o no, de preservar-lo com a element d’identitat i memòria.

Finalment, fer esment a la no-institucionalitat de l’arxiu contemporani dels jueus catalans com sí que s’ha fet amb la documentació de les comunitats medievals, amb projectes institucionals de reconeixement i difusió de documents amb caràcters hebreus o referits a jueus. Per contra, amb una manca de pràctiques institucionalitzades cap a l’arxiu del judaisme contemporani, com una mena de bandejament simbòlic institucional, que és conseqüència de la invisibilització de la judaïtat dins de la societat catalana actual.

Sobre el valor de les fonts documentals en la reconstrucció d’històries i memòries silenciades. Ho fa a través del recorregut que ha tingut el projecte “Desenterrant el silenci”, la investigació sobre el mestre Antoni Benaiges, assassinat pels feixistes el 1936. Un projecte de recuperació d’una memòria enterrada iniciat el 2010 per Sergi Bernal i que actualment, 15 anys després, Benaiges “el mestre que va prometre el mar” és present sota les formes més diverses de l’expressió cultural.

Què fa que un home que la Història el va condemnar a l’oblit, llençat a una fossa comuna, esborrades les seves traces per l’acció dels seus botxins i pel règim de terror i venjança que es va instaurar, i per l’inexorable pas del temps i la mort dels qui el van conèixer, vuitanta anys després acabi recuperant el seu nom i coneguem la seva vida.

El reportatge fotogràfic iniciat en motiu de l’exhumació de la fossa creada per la repressió feixista el juliol de 1936 en el paratge de la Pedraja (Burgos) a l’agost de 2010 va ser el primer pas per la recuperació del nom, la vida i l’obra d’un mestre nascut en un poble de la costa tarragonina.

Silenciat, sense rastre del seu cos, sota terra, així havia de restar per sempre aquell home. Quinze anys després, però, arran de la investigació i divulgació de Sergi Bernal, el nom i la vida del mestre Antoni Benaiges -el mestre que va prometre el mar- ha ressonat en multitud de llocs d’arreu sota les formes més diverses de l’expressió cultural. Biografies, exposicions, reportatges, novel·les, novel·les gràfiques, contes, obres de teatre, cançons, documentals, entrevistes, col·loquis i un pel·lícula. Episodis que en moltes ocasions han esdevingut tasques col·lectives amb l’objectiu de reparar la injustícia comesa amb el mestre i el silenci imposat a aquells que el van conèixer.

Què ho fa possible? Quina és la força que empeny perquè es desenterri i s’amplifiqui la memòria d’un home, quan, tot just, el seu record es reduïa a una capseta de cartró i tan sols la família i poca gent més en sabia la seva dissort?.

Al llarg d’aquests quinze anys, la recerca documental ha estat ingent. Cada estadi de la investigació ha comportat redirigir la recerca de fonts documentals cap a arxius diferents. En un primer moment, la recerca més propera al mestre: la família de Mont-roig del Camp, amb la seva col·lecció de quadernets escolars; el testimoni d’antics alumnes, emotius documents audiovisuals; i el record mexicà d’Antoni Benaiges, allà a Sant Andrés Tuxla (Veracruz), on, gràcies a l’exili dels mestres republicans, el seu nom apareix imprès en la primera plana de la revista de l’escola, sense interrupció fins avui mateix.

Després, la recerca documental va posar l’accent en trobar tots els detalls de l’ambient polític els dies previs al 18 de juliol de 1936 i la posterior repressió a la comarca burgalesa de la Bureba, on exercia el mestre. Era el moment d’accedir als arxius municipals, provincials i generals i arxius d’entitats polítiques. Qualsevol detall era important per mirar d’apropar-se al màxim al que es va viure i saber com es va establir aquell estat de terror i impunitat i saber els noms dels responsables.

Amb Benaiges el guany és doble. Rescatar la vida d’aquelles víctimes silencioses i descobrir uns documents plens de vida, els quadernets sortits de la impremta escolar seguint la pedagogia de Célestin Freinet.

A lo largo de la historia, las mujeres judías han desempeñado roles importantes en la vida cultural, social y política, aunque muchas veces sus contribuciones han quedado invisibilizadas. Los archivos comunitarios, como el Archivo Judío de Chile, buscan rescatar y preservar este patrimonio documental. Facilitar el acceso a estos registros es esencial para comprender su aporte y enriquecer la memoria colectiva

La necesidad de pertenecer a un grupo lleva a muchas personas a adaptarse a los dictámenes dominantes, mientras otras quedan al margen, sin voz. Aunque las mujeres judías en Chile han tenido una presencia constante, su visibilidad en la historia es reciente. Los archivos documentan su existencia desde las primeras incursiones europeas, cuando acompañaban a los militares o migraban como conversas, ocultando su identidad judía debido a restricciones.

La migración judía en Chile se estableció oficialmente en 1906, y el censo de 1907 registró solo 90 judíos, un 0,002 % de la población. Desde entonces, la comunidad se percibió como minoría diversa y heterogénea. Los archivos han evolucionado hacia un enfoque humanista, visibilizando historias marginadas, incluidas las de mujeres judías como parte de una minoría migrante. Según Punzalan y Caswell, la archivística debe revisar principios que históricamente han favorecido a entidades elitistas, para servir mejor a las colectividades marginadas.

El rescate de fuentes históricas refleja los desafíos de los archivos comunitarios (AC), afectados por traslados y ausencia de registros. Hasta 1970, muchas fuentes de la comunidad judía chilena estaban en Guivat Ram, Israel, solo accesibles presencialmente. Sin embargo, en 2016, el Archivo Judío de Chile fue fundado para rescatar y preservar el patrimonio documental. Con más de 100 metros lineales de documentación, esta institución fue declarada Monumento Histórico Nacional en 2022, asegurando su protección estatal.

Las mujeres judías han sido fundamentales en la construcción de la memoria colectiva, aunque sus registros son fragmentarios y dispersos. Este patrimonio invisibilizado destaca la importancia de los archivos para comprender su rol en la sociedad y sus contribuciones en ámbitos culturales, sociales y políticos. Ejemplos como Rahel Varnhagen, documentada por Hannah Arendt, demuestran cómo los archivos pueden recuperar voces olvidadas y reflejar la complejidad de identidades cruzadas por género y religión.

Hoy, los Archivos Comunitarios tienen el potencial de legitimar a grupos marginados, ampliar el diálogo intercultural y reconstruir las vidas de mujeres judías en Chile, contextualizándolas en sus marcos históricos. Este rescate es vital para superar las ausencias estructurales y fortalecer la memoria colectiva

Según la UNESCO, cada tres días muere una lengua del mundo, y dentro de un siglo la mitad de los idiomas hablados en la actualidad habrán desaparecido. El escritor Ánchel Conte condensó lo que eso supone en la frase que da título a la sesión. Desde tres perspectivas diferentes, la sesión se interroga sobre modo como los archivos pueden tratar las lenguas minoritarias, minorizadas o incluso extintas para ayudar a preservarlas o, cuanto menos, para preservar esa voz para las generaciones futuras.

Según la UNESCO, cada tres días muere una lengua del mundo, y dentro de un siglo la mitad de los idiomas hablados en la actualidad habrán desaparecido. El aragonés Ánchel Conte, desde su experiencia como escritor en un idioma en peligro inminente de extinción, condensó lo que eso supone en la frase que da título a la sesión.

Desde perspectivas distintas, la sesión laboratorio indaga sobre el modo como los archivos pueden tratar las lenguas minoritarias, minorizadas o incluso extintas para ayudar a preservarlas o, cuanto menos, para recordar esas voces calladas para las generaciones futuras. Los tres ponentes forman parte del Grupo de Trabajo de Multilingüismo de la Subdirección General de Archivos Estatales creado en 2020 con el objetivo de visibilizar y vindicar la diversidad lingüística de la documentación e implementar políticas para facilitar la atención multilingüe a las personas usuarias.

En la primera intervención, Rosa Gregori mostrará las paradojas y las oportunidades de gestionar la diversidad idiomática en el día a día de un archivo como el de la Corona de Aragón, cuyos fondos reflejan el multilingüismo de una monarquía transnacional europea proyectada por todo el Mediterráneo; siendo una institución dependiente de una administración monolingüe, inserto en una sociedad y marco normativo bilingüe y abierta a un público internacional plurilingüe. En segundo lugar, Cristian Pardo analizará las dificultades que plantean los fondos documentales que trasvasan lenguas a territorios y sociedades que no les son propios, con el consiguiente riesgo de incomprensión y relegamiento por parte de los técnicos que actualmente los custodian; la ingente documentación en catalán y otras lenguas peninsulares que ha ingresado en el Archivo de la Nobleza de Toledo son un ejemplo idóneo. Por último, Guillermo Tomás reflexionará sobre el papel de los archivos como guardianes de la memoria de lenguas estigmatizadas y próximas a la extinción; tomando como punto de partida el caso del aragonés, se mostrará de qué forma los archivos pueden ayudar a visibilizar la lengua y aumentar la autoestima lingüística de la comunidad usuaria.

Tres casos muy diferentes que tienen en común la necesidad de concebir la diversidad lingüística como una riqueza inherente a las sociedades humanas y, por ende, a los archivos que guardan su memoria.