Conference Agenda

Investigació del fons documental de les Cases Barates del Bon Pastor, per a la conservació d' unes quantes, com espai museístic, abans dels enderrocs per la Remodelació del barri.

FONS DOCUMENTAL DELS EXPEDIENTS DE LES FAMILIES DEL BON PASTOR A L’ ARXIU DE L’ INSTITUT MUNICIPAL DE L’ HABITATGE I REHABILITACIÓ DE BARCELONA (IMHAB)

• L’ Arxiu de l’ Imhab ha conservat documentació audiovisual, cartogràfica i textual, en la seva gran majoria, per poder oferir en aquesta investigació al voltant d’uns 2000 expedients de les casetes i les seves famílies, denominades Cases Barates, quatre grups d’ habitatge que va promoure el Patronato de la Habitación de Barcelona al 1927, fins a la Remodelació d’ aquests barris en nous habitatges verticals.

• La documentació de cada caseta, i els seus habitants al llarg del temps, del Bon Pastor, segon grup, amb denominació diferent en altres moments històrics, s’ha anat arxivant segons la seva vigència, en els arxius de gestió, arxius centrals i arxius històrics, i segons les fases que anava canviant de titular i es tancaven, o s’ obrien altres expedients dels mateixos titulars o els seus descendents traslladats als nous pisos segons les 4 fases de Remodelació del barri, ja acabada.

MUHBA Bon Pastor, espai patrimonial format per una illa de l6 cases barates, en el que es mostra, per una banda. l’accés de les majories a l’habitatge en les ciutats contemporànies, centrant-se en Barcelona; i, per una altra banda, la trajectòria del barri, a partir de quatre cases que mostren la seva evolució des del 1929 fins a 2016 en règim de cogestió la col·laboració de l’IMHAB, entre d’altres institucions.

La documentació primària custodiada a l’arxiu de l’IMHAB, ha sigut clau per poder portar a terme el projecte en totes les seves vessants (arquitectònica, museològica, documental) i ha permès avançar en la construcció de la història social de les cases barates en general, i del Bon Pastor en particular.

.L’equipament es va inaugurar l’11 de març de 2023.

CONSULTA I EXTRACCIÓ DE DADES

• Els expedients del Segon Grup de Cases Barates: tipologia, ubicació i marc cronològic

El període de recollida de dades va des del 1929 fins al moment en què es van tapiar les cases, en el marc del procés de remodelació del barri. Es va aplegar informació de 755 de les 781 cases. Cada casa conté un nombre indeterminat d’expedients amb informació diversa.

• Tractament de la informació consultada

Es va dissenyar una fitxa Access per a cadascuna de les cases en la qual es va abocar la informació rellevant, que es va organitzar en 3 àmbits: la casa, els contractes i els habitants.

• Història social de les Cases Barates del Bon Pastor: implicacions en la museografia, el recull de memòria oral i la preservació patrimonial

La documentació ens va ajudar a contrastar les memòries personals recopilades en entrevistes sobre les formes de viure de les classes populars, amb la intenció d’anar més enllà de tòpics. També va servir per enriquir el discurs museogràfic i museològic.

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, enceta un nou camí: relatar l’Arxiu en termes de present com un model singular d’Arxiu de Ciutat. En aquest marc, presentem un dels programes: la instal•lació “La Sala de les paraules” que innova per la manera d’exposar documents i d’explicar-se a si mateix, activant la implicació dels professionals especialistes d’arxiu i distanciant-se de l’exposició històrica o temàtica per orientar-se cap a la mateixa disciplina arxivística i documental com a tema

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona és una institució cultural centenària dedicada a conservar el patrimoni documental i, impulsar la recerca i la divulgació de la història, amb Barcelona com a centre d’interès. Concebut des dels seus orígens, cap e 1917, com un fòrum de recerca de temàtica barcelonina amb un arxiu plural i social, l'Hemeroteca de la Ciutat i una gran Biblioteca; i tot en un edifici emblemàtic, testimoni del pas dels anys: la Casa de l’Ardiaca.

El 2023 s’enceta un nou camí que té la finalitat de ”Relatar l’Arxiu” en termes de present i fer-ho com el que és: un model singular d’Arxiu de Ciutat. Per això es treballa amb ítems com un ecosistema de la documentació, la noció d’arxiu com a entitat viva i mutant, la concepció d’espai públic de diàleg entre diferents col•lectius, la integració de l’edifici i la seva consolidació com a node relatiu al patrimoni, la memòria, la identitat i el coneixement. En aquest marc, presentem un dels programes que s’estan desplegant relatiu a “l’exposició pública” de l’Arxiu i la Documentació: la instal•lació “La Sala de les paraules”.

Amb aquesta instal•lació, comença un innovador recorregut en la manera d’exposar documents i d’explicar-se a si mateix. També activa una nova manera de treballar que involucra en les mostres els professionals i especialistes de l’arxiu, que ara participen en l’elecció dels ítems per exposar i en la difusió del seu propi treball. La instal•lació que dona inici a aquest nou cicle es distancia de l’exposició històrica o temàtica per orientar-se cap a la mateixa disciplina arxivística i documental com a tema. Aquest és el rumb que pretén iniciar “La sala de les paraules”: una mirada sobre l’acció d’arxivar que té lloc a la Casa de l’Ardiaca i que, si no es difon, queda relegada a professionals o investigadors especialitzats. El projecte té una intenció clara de seduir mitjançant el fet d’arxivar en combinació amb el fet d’exposar.

Pel que fa a l’espai, “La sala de les paraules”, lluny de convertir un lloc de pas en una sala d’exposicions, potencia la característica de hall, de lloc de circulació de persones, més encara tenint en compte el caràcter monumental de la seu, que permet una abundant recepció de públic. El muntatge té la intenció clara de reivindicar el valor de les muralles romanes presents a l’espai, sense competir-hi i sense ocultar-les, sinó usant-les com una escenografia privilegiada que aporta majestuositat a la instal•lació.

L’Arxiu i Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella és un arxiu cultural de postguerra. En un context dominat i liderat pels homes, les dones es situaven en un segon pla i eren presentades en qualitat d’esposes, mares o filles. La comunicació té per objecte plantejar-se de quina manera, sense faltar a la veritat històrica i tenint en compte el context de producció dels documents, cal abordar la descripció de les dones artistes i escriptores com a subjectes autònoms durant la postguerra.

Rafael Santos Torroella (Portbou, 1914-Barcelona, 2002) fou crític d’art, editor, periodista, professor, escriptor, col·leccionista, poeta, pintor, activista cultural, traductor i mecenes. L’Arxiu i la Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella, cedit a l’Ajuntament de Girona, és tant polièdric com el seu promotor. L’Arxiu conserva documents de referència per estudiar escriptors, artistes i moviments artístics del segle XX. També conté un gran corpus epistolar amb més de 2.000 personalitats del món de l’art i de la cultura.

L’Arxiu recull la trajectòria vital de Rafael Santos i María Teresa Bermejo, la seva esposa, part integrant d’un projecte que tenia per objecte reivindicar la cultura d’avantguerra en plena postguerra. Hi ha cinc projectes que ho avalen: l’editorial Cobalto, l’Escola d’Altamira, la Triennal de Milà, les Biennals Hispanoamericanes d’Art i els Congressos de Poesia.

En cadascun d’aquests projectes la presència femenina és residual. En plena postguerra, en un panorama dominat i liderat pels homes, les dones es situaven en un segon pla. Tanmateix, a l’Arxiu Santos Torroella, hi figuren noms tant notables com la pintora Angeles Santos Torroella, germana de Rafael, l’escriptora Ana Maria Matute, la poetessa Clementina Arderiu, la pintora Carla Prina o la paisatgista Núria Llimona, entre moltes altres.

Bona part d’aquestes dones figuren a l’Arxiu Santos Torroella en qualitat d’esposes, mares o filles, i en la majoria d’esdeveniments socials són acompanyants dels homes. A més, acostumen a aparèixer citades amb els cognoms del marit i s’eludeix la seva professió. Davant de tot plegat, és interessant preguntar-se de quina manera cal abordar la descripció documental d’un arxiu d’aquestes característiques, en què la presència de les dones és notable, si bé la seva rellevància queda eclipsada per les figures masculines. La comunicació té per objecte plantejar-se de quina manera, sense faltar a la veritat històrica i tenint en compte el context de producció dels documents, cal abordar la descripció de les dones artistes i escriptores com a subjectes autònoms en un panorama de postguerra en què la seva presència a les escoles d’art, a les sales d’exposicions, als grups d’avantguarda i als certàmens artístics i literaris era mínima.

L’Arxiu Nacional de Catalunya custodia produccions artístiques i obra gràfica procedent de col·leccions i fons privats. Aquests artefactes patrimonials mereixen l’atenció de la comunitat arxivística la qual, fins ara, no li ha dedicat recursos suficients. Des de l’Arxiu, es valora la seva importància com a part indestriable dels fons dels quals procedeixen i presenta la seva experiència per tal d’estimular la resta d’institucions arxivístiques a fer visible aquest patrimoni.

L’Arxiu Nacional de Catalunya custodia milers d’artefactes patrimonials, com ara produccions artístiques (dibuixos i pintures en diverses tècniques) i produccions impreses (estampes i gravats, ex-libris, auques, fulls de rengle i altres), procedents de col·leccions i fons privats, material que, històricament, s’ha atribuït a museus i a biblioteques, respectivament. La realitat, però, és que en els fons d’arxiu, tant públics com privats, podem localitzar aquest tipus de peces, de gran valor documental, històric i artístic, que cal preservar i destinar-hi els recursos suficients per posar-lo a l’abast del ciutadà. A l’Arxiu Nacional, es compta amb un àrea especialitzada, l’Àrea de Fons d’Imatges, Gràfics i Audiovisuals, dedicada a donar un tractament adaptat a aquests tipus de document. A diferència de la fotografia i els documents audiovisuals i sonors, els seus tècnics no disposen d’una teoria arxivística en l’àmbit nacional i internacional que els serveixi de recolzament per a la seva gestió completa. Per ara, són els estudis sobre catalogació, preservació i conservació en l’àmbit de les belles arts, la museologia i la biblioteconomia, els que han desenvolupat algunes teories al respecte. Pel que fa a la descripció, els arxius catalans compten amb la ISAD(G), punt de referència en l’àmbit internacional que serveix per al desenvolupament de normes nacionals, i la NODAC, però cap ofereix estructures de descripció que es puguin adaptar amb facilitat a la complexitat descriptiva d’aquestes tipologies documentals.

Aquesta falta d’aprofundiment i, en alguns casos, d’omissió, té a veure amb el desconeixement encara existent a l’entorn del dibuix i l’obra gràfica com a part integrant de col·leccions i, sobretot, de fons documentals públics i privats. La finalitat d’aquesta presentació és explicar casuístiques del tractament arxivístic d’obres gràfiques i produccions artístiques de fons i col·leccions privats custodiats a l’Arxiu Nacional. Els exemples escollits són la Col·lecció d’estampes i gravats de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC1-130); el fons personal d’Antoni Saurí Sirés (ANC1-1397), el fons patrimonial de l’Arxiu de la Família Fortuny, barons d’Esponellà (ANC1-1243) i el fons empresarial Destil·leries Parera (ANC1-1475). Amb el testimoni de la gestió d’aquests documents, l’Arxiu Nacional vol estimular a la resta d’institucions arxivístiques a fer visible aquest patrimoni.